Surge. Seabed series. : Núria Forteza

Exposició: "Surge. Seabed series", 2020. Del 6 d'Agost al 15 de Setembre del 2020 al Rialto Living.
Gràcies a Joan Roman per cedir-me algunes fotografies i a Carles Saure pel text.
Text de Carles el Saure

Primer fou el llenç: blanc, ras, com un mur d'alçada superior. El llenç absorbia, anul·lava totes les clarors que es desprenien dels meus ulls. Després fou el ferro. Cadàvers de ferro després d'una tempesta, sense pell, desarrelats. Com amb tardor. El ferro prenia, anul·lava totes les formes que es desprenien de les meves mans, com un esquelet de duresa.

Després la mar entrà als meus ulls com a una cova d'ombres blaves amb el fons ple de còdols i em deixà les palpebres obertes com un corb marí amb les ales esteses al sol. La blancor del llenç i les fulles de ferro es trobaren dins l'aigua. Vinguéren els dies de sol, les meves mans àcides, els dies de sembrar-me en llavors dins el ferro, els dies de pluja, els dies de nodrir-se els uns als altres (el cos, el llenç, els metalls), el vent. Vinguéren les germinacions de la duresa en una carn de llibertat, les floracions d'àtoms com els crespuscles: núvols d'or, boires de cobalt, relleus brollats dins els meus ulls. Com d'un cel, del llenç sorgia el cos de la mar. Com d'una terra, emergia del ferro l'interior del mar. I dels òxids brotaven les algues, els grumers, els peixos, dins el temps (òxids: batecs!).

Tot allò desprès sura: cossos, relleus dins l'aigua, i la mar, neda. Somnis de líquens daurats dins clarors blaves, ombres en el respir de les ones, tot allò desprès: cabells de música com grumers de seda; llavis mirant, preguntant des d'un altre món com peixos esmolats; fantasmes de foc fosc com algues, gorgònies. Línies, suavitats dins l'aigua (brots, despreniments...)

Fins que la mar es replegà en el llenç, el moviment en la línia, els òxids en les valves del temps. Després de caure, fulles metàl·liques tornaren als seus arbres com ones, i la blancor al seu silenci com un respir. El ferro fou dur i lluent en l'aire, i el silenci, forària, desistiment.

Fa uns mesos trobaré en un camp abandonat vegetals metà·lics, ferros agonitzants, desagnant-se. Fa uns mesos el llenç blanc, tot llibertat, continuarà dormint o morint en la llisor o la llunyania. Es mesclaran el ferro i el llenç i les meves mans i els meus ulls sota els meteors, i vinguéren els òxids i les línies suaus (sedes negres) i les clarors del mar on sorgeixen els éssers!